CONÍFERES

FAMÍLIA PINÀCIES

Pinus halepensis

Conífera de la familia pinàcea originària de la conca mediterranea. També conegut con pi blanco pi carrasco. És el pi que creix a la mediterrana fins als 1500 m del nivell del mar. De 15 a 20 m d'altura i de 5 a 7 m de diàmetre. En fer-se adult queda sense protecció a la seua base i la seua copa forma una ampla ombrel·la d'aspecte irregular. De forma ovalada o piramidal des de la base que s'obri i es torna menys piramidal amb l'edat. Branques verticilades al principi encara que de seguida comencen a aparèixer de manera més anàrquica sobre el fust. Escorça: Tant en el fust jove com en les branques té coloració grisenca o platejata que es torna més fosca, marró vermellosa i amb tessel·les allargades amb l'edat. Gemmes i fulles: Gemmes apuntades amb base cilíndrica, sense resina i recobertes d'escates marrons. Fulles: Perennes, agulles fines de 6 a 15 cm de llarg, agrupades de dos en dos, a voltes de tres en tres, color verd clar, llises. Espècie monòica. "Fruits": Cons o pinyes ovoides, simètrics de 6 cm. S'obrin i deixen anar les llavors i queden al arbre durant molts anys. Arbre molt rustic amb creixement ràpid. Alèrta amb les plagues de procesionariaEl seu paper ornamental és important en jardins de zones àrides on altres espècies fracassen. Usos a jardineria: En grups, filtres visuals i acústics, com a exemplar aïllat, etc. Per la mateixa raó, s'utilitza com a element protector contra l'erosió en zones àrides del litoral. Suporta la sequera millor que cap altre pi. Suporta la contaminació, el vent, les gelades, la sequera, la calç, però no la sal. Creix ràpidament en tots els terrenys. 

Pinus pinea 

Conífera pertanyent a la família pinàcea originària del Mediterrani. Polpularment conegut com  pi italià o pi pinyoner. És el pi que viu més prop de la mar. Com la majoria de les coníferes es tracta d'un arbre perennifoli de fins a 30 m.  Els adults presenten la copa en forma d'ombrel·la. L'escorça és molt gruixuda, de color marró grisenc i molt trencada, es desprèn en grans plaquetes en la maduresa, deixant grans taques vermelloses. Posseeix uns arrels secundàries molt desenvolupades per a extraure aigua de les capes profundes. Alèrta: necessita molt espai. Fulles aciculars alguna cosa rígides i punxants de 10 a 20 cm de llarg, agrupades de dos en dos. Els exemplars joves tenen les fulles de color verd blavenc i les dels adults mostren un color verd clar viu. Són els pins con les pinyes mes groses. La pinya madurarà al tercer any o en la primavera del quart any després d'aparèixer. Creixement lent. És un arbre de gran longevitat, arribant a viure fins a 500 anys. L'espècie destaca per la producció de pinyons comestibles, utilitzats per a consumir directament, en confiteries i receptes culinàries. La fusta és de color clar. S'utilitzan per a sostenir les dunes i terrenys sorrencs. En jardineria es pot fer serrvir con exemplar aïlat, en grups, en alineació; es un pi molt ornamental.És una espècie clarament de llum que precisa de llargues insolacions per a fructificar. Sol donar-se en altiplans, planes, pujols i vessants baixos, fins i tot sobre dunes des del nivell del mar fins als 1.000 m. Suporta bé la sequera estival , el fred i les gelades. Creix en tot tipus de terrenys, encara que es dóna millor en els granítics i calcaris solts. Requereix molta llum. Plagues: procesionària i barrenadors.

Pinus canariensis

Conífera de la família de les pinàcies originària de les Illes Canàries. Espècie monòica. Majestuós arbre de llargues fulles aciculars. Arbre de port piramidal i talla elevada que pot aconseguir els 60 m d'altura encara que el normal és que no sobrepasse els 25 m. Fulles persistents, fines, apareixen agrupades de tres en tres i la seua longitud és major que en altres espècies. Pinyes de color marró i lustroses. Pinyons d'uns 12 mm de llarg, color més fosc per una cara que per l'altra i amb ala fixa d'uns 2 cm i llarga. Floreix a principis de primavera, madurant en la segona primavera i disseminant en el tercer estiu. Fructifica anualment però amb més profusió cada 3 o 4 anys. El seu paper protector és indiscutible dins de la seua àrea de distribució amb ambient volcànic on altres espècies no apareixen. Posseeix una fusta molt benvolguda. S'utilitza en construcció i fusteria poc cuidada. Posseeix un gran valor ornamental per les característiques morfològiques del seu fullatge i el seu port cònic regular. Resisteix grans oscil·lacions tèrmiques anuals que van des dels -10ºC de l'hivern fins a més de 40ºC a l'estiu. Espècie xerófita. Tolera sequedat. S'adapta bé als sòls pobres i calcaris. En la seua zona original vegeta sobre gran quantitat de substrats volcànics. En les zones d'introducció per l'home no sembla tenir preferències clares sent igual d'abundant sobre sòls calcaris com silícis. Summament rústic en el litoral. És dels pocs pins que broten després de cremar-se. Té la particularitat de tenir gemmes sobre la fusta que ho cobreixen de acícules, donant-li un aspecte molt ornamental. Mitjançant podes intencionades es ressalta aquest efecte. Molt atacats en jardins per la plaga anomenada Procesionària. En jardineria urbana és molt apreciat pel seu port ploraner. Con exemplar aïllat o en grups. A vegades de lluny es pot confundir amb una casuarina.

Pinus pinaster

Important caràcter protector com a fixador de dunes, talusos i sòls pobres.Conífera originària del Sud d'Europa. Sinonímia: Pinus maritima. També conegut amb altres noms com pino rodeno o pino marítimo. Arbre  de fins a 30m d'alçada. Arbre de talla mitjana, copa clara. Els exemplars joves són ovoidals que en créixer adopten formes aparasolades. El tronc és recte i l'escorça esquerdada. Les fulles aciculars, de fins a 20cm de llarg, naixent de dos en dos, sobre un curt suport. Posseeix flors masculines i femenines. Fruits: Les pinyes són cons allargats que romanen en l'arbre varis anys abans d'obrir-se. Pinyes regirades cap a la base del ramillo, d'uns 10-20 cm i amb resina entre les escates. Tenen un color marró-vermellós amb quillas molt marcades i melics molt conspicus i punxats. Pinyons d'uns 8 mm de llarg de color grisenc i amb ala membranosa articulada d'uns 3,5 cm. Usos: Per a plantacions ornamentals als llarg de costes marítimes. Sensible a les gelades extremes, i al trencament de branques. Altitud: entre 0 i 1.500 m, encara que poden arribar fins a 1.700 m. Necessita llum i humitat atmosfèrica adequades (encara que suporta les sequeres estivals). Prefereix clarament terrens silícis vivint malament en els calcaris. Suporta bé els terrenys extremadament pobres.

Cedrus deodara

 Nom comú o vulgar: Cedre de l'Himàlaia o  Cedre ploraner. Arbre perennifoli de la família Pinàciaes. Originari de l'Himàlaia. Pot aconseguir els 40-50 m. d'altura, fins i tot en el seu lloc d'origen es troben peus de 70 m. Manté la silueta piramidal a voltes truncada en l'extrem per algun raig, durant la major part de la seua vida. Les branques creixen horitzontalment, amb els àpexs caiguts. Les fulles són aciculars, ja individuals o en grups de 2,5-4cm de llarg, primes, blanques i flexibles, de color verd grisenc.Les flors masculines apareixen individualment. Són cilíndriques, de 3-6cm de llarg, groguencs o rosa pàl·lid. Les femenines apareixen en petites pinyes de 1cm de llarg, verd clar o vermelloses. Floreix a la tardor. Molt longeu, podent arribar al mil·lenni. Fusta molt duradora que desprèn una agradable aroma. D'ella s'extrau una essència emprada en perfumeria i de propietats antisèptiques. És el cedre més ornamental. Tilitzat com exemplar aïllat o en grups. Requereix molt espai per a desenvolupar-se. No pot plantar-se en petits jardins. Creix en la Naturalesa en altituds entre 1300-3500 m. Es dóna bé en tot tipus de sòls, encara que no aguanta els molt humits. Resisteix el fred i la calor, però no les gelades molt perllongades. Les gelades molt fortes produeixen caiguda de fulles. No s'ha de regar molt, ja que no li afavoreix l'excessiva humitat en arrels, pudricions i mort.

Cedrus libanii

Cedre del Líban. Família: Pinàcies. Originari del Líban, Síria i Turquia. Conífera mitjana, fins a 40 metres branques estilitzades, no péndules i port irregular. Fulles de color verd més intens que el cedre de l'atles. Arbre bíblic, molt utilitzat en altres èpoques. És l'emblema del Líban. La seua fusta es considera com una de les més pesades, densa, fort, duradora i aromàtica. Usos: exemplar aïllat. Viu en boscos de muntanya entre els 900 i 2.100 m, encara que el seu òptim està entre els 1.300 i 1.800 m.
No suporta l'excés d'humitat. Més rústic que el Cedrus deodara però menys que el Cedrus atlantica. Sòl lleuger i fresc. Aguanta una mica de calcària. No aguanta el fred.

Abies alba

 

Nom comú o vulgar: Avet, Avet blanc, Avet del Pirineus, Avet europeu, Avet comú.  Sinonímia: Abies pectinata. Port: C. Família: Pinàcies. Origen: Europa, centre i sud. Espècie molt freqüent en les serralades del centre i sud d'Europa. A Espanya ha quedat relegada a la serralada pirinenca des de Navarra fins a Girona, situant-se el seu límit meridional en la Serra del Montseny. Arbre de gran bellesa per l'elegància de les seues formes i l'exquisit perfum balsámic que destil·la de les seues fulles i escorces. Altura: fins a 60 metres. En els primers anys, creix molt lentament. A partir dels 5 anys, pot créixer fins a 1 m d'altura per any. Arbre de talla mitjana que aconsegueix els 20-30 m d'altura encara que pot arribar a 40 o fins i tot 50 m. amb port regular fins a esvelt si les condicions són les apropiades. Port: copa piramidal o cònica estreta i recollida. Tronc recte i escorça grisa i llisa quan joves, esquerdant-se després en escates fosques. Copa densa, en principi estreny, cònica o piramidal. Amb el temps, modera el seu creixement en altura pel que fa al lateral adoptant formes tronc-còniques. Branques més o menys densament cobertes de pèls que solen ser de color vermellós. a diferència del pinsapo. Fulles fortes, flexibles i romes en la punta, de fins a 2,5 cm de longitud, disposades en dues files, de color verd fosc, brillant,  i amb dues bandes blanques en el enves.Les pinyes, de forma cilíndrica allargada, adquireixen un color castany mat quan maduren. La diferència entre l'Avet blanc i l'Avet roig aquesta en el matís clar del tronc de l'avet blanc. És d'aquest avet del que s'extrau la millor essència  utilitzada per a vernissos. La seua fusta de color clar, sense resina i gran resistència és molt valorada i apta per a gran varietat d'usos. La majestuositat del seu port i el seu colorit intens la fan molt valorada com espècie ornamental en jardineria i paisatgisme utilitzant-se per a aquesta fi varietats hibrides. Altitud: des dels 800 fins als 2.000 metres. L'altitud òptima a Espanya se situa entorn dels 1200-1600 m. No suporta els frets molt intensos, ni les atmosferes de pols o gasos tòxics. Necessita sòls frescos i profunds. Clima humit amb sequera estival no gaire acusada. Necessita ombra quan és jove. Sòl: cerca sempre terrenys profunds, frescs i humits no tolerant la compactació ni les textures sorrenques. Sembla donar-se amb igual abundància sobre sòls granítics com calcaris. Indiferent al pH.

Abies x masjoanii

Híbrid interespecífic del creuament entre l'Abies pinsapo i  l'abies alba. Port: C. Aparegut per casualitat als vivers d'Espinelves fa uns 50 anys. Es tracta de una espécie més resistent a la la sequera i al fret, i per estes raons, és molt utilitzada en jardineria ormnamental urbana. Per a diferenciar-lo de l'abet blanc n'hi ha que observar les seues fulles que recobren les branques en forma de ventall, no com en el abies alba, que es diposen unes en front de les altres en el  mateix vertex de la branca, com en un peine. Utilitzat com arbre de nadal, sobretot a Catalunya. Exemplar aïllat o en grups. Pot arribar als 40 m de alçada. S'ha de tindre espai suficient pel seu correcte desemvolupament. És prou rústic. No dona problemes pel sòl.

Picea abies

Nom comú o vulgar: Avet roig, Arbre de Nadal, Fals avet, Picea de Noruega. Origen: Europa, Montes del Nord i Centre. Sinònims: Picea excelsa. Arbre C de fulla perenne, aconsegueix fins a 50-60 m d'alçada. Port cònic, tronc gruixut i columnar amb escorça grisenca o vermellosa. Fulles aciculars de 10 a 25 mm de llarg unides en espiral. Copa: molt densa i de coloració fosca. Branques inserides en verticils anuals entre els quals es disposen branques secundàries de menor desenvolupament. La disposició espacial de totes elles depèn de la varietat i les condicions de l'entorn des de péndules fins a patents. Brots de l'any marró vermellosos o groguencs amb una mica de pubescència. És de fulla acicular perenne. És de color verd fosc brillant. Els fruits són les pinyes que són penjants a diferència de les dels avets que creixen rectes sobre les branques. Tenen forma ovalada d'uns 10-16cm. El color és verd i després marró.Sistema radicular molt superficial, amb llargues arrels laterals horitzontals que provoquen problemes d'estabilitat en certes situacions. És de lent creixement. Els famosos violins Stradivarius van ser construïts amb fusta d'aquest arbre. S'empra molt en jardineria com a exemplar aïllat, pantalles, etc. A Espanya és l'espècie més utilitzada com a arbre de nadal. Pel seu cultiu ha de situar-se a ple sol o a semiombra. Necessita sòls profunds i humits. És sensible a les gelades i sobretot a la sequera de l'estiu. Branques amb fulles en macroblastos. Prefereix viure en zones muntanyenques o fresques.

FAMÍLIA CUPRESSÀCIES

Cupressus sempervirens

Arbre C de la família de las cupressacies. Nom comú o vulgar: Xiprer, Xiprer comú, Xiprer dels cementeris. Origen: Regió mediterrània. Distribució: Espècie pròpia de les muntanyes semiárides de l'est i sud del Mediterrani com Líban, Síria, sud de Grècia, Tunísia o el Marroc. A Espanya se li pot veure per tota la seua geografia com a espècie ornamental o en repoblacions forestals puntuals. Conifera que pot aconseguir fins als 30 m. La forma de la copa és d'aspecte compacte i estret. Els brots, amb fulles molt xicotetes, estan disposades per tots els costats de les branques sent redons o quasi quadrats. Les fulles són esquamiformes, primes, aplanades, amb punta obtusa, deprimides, imbricades, de color verd fosc mat.. Inflorescències masculines terminals, solitàries o en grups i les femenines formant cons axil·lars. En el mateix arbre hi ha flors masculines i femenines (dioics). Fruits: Cons. Creixement: Ràpid en els primers anys. Molt emprat en grups, com a peus aïllats i per a formació de tanques i pantalles protectores. El xiprer va ser molt conreat i difós en el món grecorromà, arribant a ser un dels elements característics del paisatge i del jardí mediterrani. A causa de la seua longevitat s'ha plantat com a símbol funerari en els cementeris, per la qual cosa se li associa amb freqüència amb la mort. El xiprer és molt utilitzat com tallavents.
Pot viure més de 500 anys, citant-se exemplars que superen el mil·lenni.Li agraden més de sòls calcaris però viuen bé en qualsevol sempre que no estiga entollat.  Resistències: Suporta les gelades i la sequera, el vent, la contaminació i l'escàs manteniment. Viuen millor al sol i toleren la semiombra. Resisteixen bé el fred. Molt rústic, prosperant en tot tipus de sòls, excepte els molt entollats i salins.  Molt resistent a la sequera. No cal regar massa perquè malalta. S'ha d'observar en els quals vénen en contenidor que el arrel no ha començat a enrotllar-se formant una espiral, ja que açò provocarà que la planta no arrele bé. Quan plantes un xiprer procure no danyar les arrels, és molt sensible. Quan són adults no s'han de regar, llevat que l'estiu siga molt sec. Poda: Els primers anys no necessita poda, i després pot ser que tampoc siga necessària, salve per a guarir o recompondre. En tot cas, l'aguanta bé i s'ha de realitzar de la tardor a mitjan hivern, en l'època vegetativa, per a evitar les pèrdues de saba per les ferides. Tolera malament el repicat. El millor és utilitzar exemplars joves que vengen en tests. És sensible a la malaltia coneguda com a 'Seca del xiprer' (Seiridium). El millor és prevenir amb fumigacions anuals amb fungicida. Plagues com barrenillo es poden evitar mantenint a l'arbre ben regat i abonat. Vigilar els atacs de coxinilla.

Cupressus arizonica "Glauca"

Sinònims: Cupressus glabra. Nom comú o vulgar: Xiprer d'Arizona, Xiprer blau. Família: Cupressacies. Origen: Espècie originària del sud d'EUA i nord de Mèxic. Arbre perennifoli monoic, de fins a 20 m d'altura, copa piramidal, amb branquetes aspres. És una conífera. De ràpid creixement, color blau-grisenc i l'escorça del tronc és de color marró-vermellós, molt vistosa. Posseeix una fusta groguenca, de gra fi, emprada com a combustible i en fusteria. En jardineria existeixen de l'ordre de 7 varietats diferents. Algunes varietats: Cònica, Fastigiata, Variegata... S'utilitza en jardineria per a formar barreres que impedisquen el pas del vent pel seu port compacte i robust. És molt resistent a la sequera, tolerant als freds i a les gelades, i pot viure en quasi tot tipus de sòls. Es dóna bé en els terrenys secs i calcaris. Admet molt bé la poda. Usat per a la formació de tanques i barreres tallvents.

x Cupressocyparis leylandii

Conífera i híbrid intergenèric aconseguit del Cupressus macrocarpa x Chamaecyparis nootkatensis. També anomenat comunment com Leilandi o xiprès Leyland. Diàmetre: 5-6 m. Alçada: 20-25 m. El seu creixement és molt ràpid fent-ho ideal per a tanques ben tupides. No obstant açò, també es pot plantar en solitari, on es podrà apreciar la seua bella silueta en forma de con. Aquest híbrid entre un xiprer vertader i un altre fals gaudeix en l'actualitat de molta acceptació com a espècie per a tanca alta i pantalla vegetal. Creix fins a 50 centímetres per any, no es poda per sota i pot ser retallat tant com vulguem. Es recomana mantenir-ho a una altura mínima de dos metres. Ideal per a pantalles altes però massa vigorós per a un petit jardí o per a una tanca. Té moltes varietats que s'usen generalment per a tanques i pantalles verdes. Est és un exemplar molt resistent, rústic i adaptable a qualsevol tipus de sòl. Resisteix en proximitat al mar. No tem els freds intensos. No és exigent quant al terreny.

Thuja orientalis

Sinònims: Biota orientalis, Platycladus orientalis. Nom comú o vulgar: Arbre de la vida, Biota, Tuia oriental. Origen: la seva àrea natural d'origen és molt extensa, des d'Iran fins a Xina i Corea. Etimologia: el nom "*Thyou" significa "arbre que produeix resina". Arbre de petita talla, no supera els 12 m d'altura, i freqüentment té port arbustiu. Tronc: amb escorça prima, esquerdada fina, de color marró-vermellós, desprenent-se en bandes en els exemplars vells. Port desgarbat, polimorfo, poc dens, en col·locar-se les branquetes aplanades en plànols verticals. Fulles: esquamiformes, en 4 files, estretes, molt punxegudes; són de color verd clar. Floreix a la primavera. Cons masculins globosos o ovoides, amb les escates oposades. Fruits: pinyes ovoides d'1-1,3cm de llarg, amb 6 a 8 escates desiguals, carnoses i proveïdes en el dors d'una protuberància recurvada en forma de banya, amb 1 a 3 llavors ovoides, anguloses i desproveïdes d'ala, en la seva aixella.  L'oli de la Tuia és verinós. Varietats de silueta piramidal, amb preciosos tons daurats. Thuja orientalis és utilitzada per a repoblacions i en jardineria només en tanques i barreres contra el vent. Es conrea a Orient des de l'Antiguitat, en temples i cementiris, sobretot en els jardins japonesos. Suporta el sol i la mitja ombra. Tolera igual els hiverns molt freds. L'acció del fred posa el fullatge amb tons marrons que no han d'espantar-nos. Viu molt bé en sòls argilencs no massa pesats, encara que prospera en gairebé tots.  S'adapta a sòls calcaris. Les Tuies estimen els sòls profunds i humits ben drenats. Molt utilitzada sobretot les varietats aureovariegades, les de més escassa talla s'empren en rocaies i les de llavor en tanques.
Plagues i malalties de la Tuia: 

Seiridium.
Les fulles de les branques altes es dessequen causat pel fong Coryneum cardinale.
La dessecació de les fulles i branquetes de l'àpex pot ser causada també per altres fongs com Cercospora thujina, Pestalozzia funerea, etc. Tractar amb coure. És freqüent que les fulles velles de l'interior de la tanca de Tuia s'assequin i caíguin a la tardor. Aquesta caiguda és més abundant quan la planta ha vegetat malament en la temporada anterior o ha sofert danys per Aranya o una altra plaga.
Pardeado primaveral de les fulles.

Juniperus x media "Pfitzeriana Glauca"

Conifera (C) de la família de les cupresàcies. Híbrid que ha donat nombroses formes conreades, moltes de les quals tenen un port prostrat, és a dir, emeten les seues branques prop del sòl creixent escandalosament. Conífera de poques exigències, creix a ple sol o en ombra parcial. La coloració daurada de les tiges tendres es troba en el seu millor moment a principis de l'estiu, però és una planta cridanera durant tot l'any.




FAMÍLIA TAXÀCIES

Taxus baccata

Nom comú o vulgar: Teix. Origen: Europa, oest d'Àsia. Distribució: Apareix de forma aïllada a Europa, nord i oest d'Àsia, el Marroc i Algèria. A Espanya se li pot veure pràcticament en totes les serralades i en Balears encara que les seves poblacions han sofert una gran reculada. Arbre C amb copa piramidal àmplia i branques horitzontals un poc tallants. Alçada: 4-20 mts. Una de les seves característiques és el seu lent creixement. Espècie molt longeva, hi ha exemplars a França d'1.500 anys. Els arbres joves augmenten de 20-30 cm. d'alçada cada any i els arbres vells deixen de créixer en altura i en grossor. La seva copa és cònica quan té un sol tronc, o s'estén irregularment quan té diversos troncs. Les fulles són aciculars, d'1-3cm de llarg, i 2-3mm d'ample, planes, toves i de color verd fosc, disposades de dos en dos. Hi ha teixos mascle i femella (dioics). Floreix a la primavera, mentre que els fruits maduren a la tardor, amb una grandària de 8-10 mm. Les fulles, branques i la fusta contenen un alcalóide molt tòxic (TAXINA) que provoca convulsions, hipotensió i finalment la mort. Espécie funerària-espiritual de la cultura celta. S'ha usat com a abortiu, però en l'actualitat ja no s'usa pel greu perill d'enverinament. Excepte l'embolcall vermell que envolta el fruit tot és verinós en el teix.  El seu fruit de color roig es diu aril. Arbre molt benvolgut per la seva fusta per a ebenisteria i fusteria cuidada. Posseeix una fusta molt resistent a la intempèrie, havent estat utilitzada en la construcció de rodes. S'utilitza per fabricar arcs i ballestes, per la seva adequació per admetre formes corbes per la seva flexibilitat; d'esclops i de claus de barrils. Usos: ideal per formar tanques, bordures i formes geomètriques. Molt usat en ornamentació perquè admet molt bé la retallada. Com a arbust de jardí o per a tanques. Molt emprades les varietats fastigiates o áurees. El Teix es plantava sovint en cementiris per ser el seu fullatge perenne i la seva longevitat, símbols del triomf de la vida eterna, i també va ser costum plantar-ho en construir grans monuments perquè el teix fos un testimoni viu de la seva història. Altitud: des de 500 fins a 1.800 m, fins i tot 2.100 m. Prefereix els tàlvegs frescos en zones d'ombra muntanyenques. Aguanta bé el fred encara que requereix una mica d'humitat ambiental i edàfica. Suporta relativament la sequera. Terreny amb un bon drenatge. Indiferent al substrat des de sòls acids a bàsics.